L'aigua un recurs imprescindible

Vídeo sobre el cicle de l'aigua

Amb aquest vídeo que us deixem a continuació volem explicar-vos com funciona el cicle de l’aigua. Està explicat amb català però hi ha un seguit de paraules que en aquesta zona de Catalunya no s’utilitzen, com calabruix que es la calamarsa.

Hem escollit aquest vídeo, sense tenir en compte que es un vídeo adequat per a nens de 3r de primària, perquè creiem que està força sintetitzat el que es realment important i essencial per entendre quins canvis pateix l’aigua en el cicle que realitza contínuament.

ACTIVITAT 2

Usos de l’aigua

-Energia hiroelèctrica: S’aprofita el pendent dels rius, desviant part del cabal per una canalització que és gairebé horitzontal. El cabal es fa retornar a la llera per una canonada. Al final d’aquesta canonada, hi ha una turbina que és moguda per l’energia mecànica de la caiguda de l’aigua fent que un generador produeixi electricitat. També provoca la sortida d’aigües del fons dels embassaments. Això és una font d’energia renovable, l’aigua és reutilitable perquè retorna al riu.

- Agricultura: el sector que més aigua gasta és el regadiu. Es podria utilitza menys aigua si no s’utilitzés tant el sistema de reg d’inundació. Molta aigua no es pot recuperar perquè es perd per evaporació, una altre part s’incorpora a les aigües subterrànies i així retorna al medi. Tot i així pot estar contaminada. Si es canvies el reg per inundació i s’incorporés més els regs per aspersió, es gastaria molt menys aigua.

- Ramaderia: a causa de la gran producció ramadera, les granges catalanes gasten aigua per donar aigua als animals, i en alguns casos per netejar. Els purins (aigües residuals de les granges) són útils per adobar els conreus, però abocats sense control poden ser una font de contaminació molt important ja que contenen molt de nitrogen. En algunes comarques catalanes la principal contaminació de l’aigua és d’origen ramader.

- Indústria: a Catalunya, el consum d’aigua per a usos industrials és el segon ús més important. En gran part, aquesta aigua retorna als rius per la xarxa de clavegueram i les empreses que poden contaminar l’han de depurar prèviament. Aquesta aigua pot portar una gran diversitat de residus, però es pot disminuir l’impacte d’aquestes acativitats mitjançant la millora de procesos de producción i reutilitzant l’aigua a la mateixa indústria.

- Consum domèstic: l’aigua potable s’utiliitza també per rentar roba, a la cambra de bany, en regar jardins… Bona part retorna als rius per les clavagueres com a aigua residual. Si aquesta aigua, un cop depurada, s’aboca als rius, els ecosistemes fluvials es mantenen relativament en bon estat i riu avall pot ser reutilitzada sense problemas. A les ciutats costaneres, en lloc d’abocar l’aigua al mar s’aprofita per regar. Per regar o netejar no cal que sigui potable.

- El lleure: els jardins públics o privats, la gespa, els petits horts, les piscines… comporten una despesa important d’aigua, sovint potable. Gran part es perd per evaporació. En el nostre país caldria enjardinar amb espècies pròpies del nostre clima i procurar no explotar en excés els rius i els aqüífers.

Comentari del text: L'aigua de la discòrdia

1. <<Al món cada vegada hi ha menys aigua>>. Discutiu la validesa d'aquesta afirmació.

L’aigua s’ha convertit en la matèria primera més demandada, necessària per la nostra vida i alimentació. Aquesta afirmació és vàlida perquè cada vegada creix la suma de milions de persones en el món que no tenen accés a l’aigua potable. És un recurs finit i per tant es pot acabar i com que moltes vegades ho gestionem malament fem que s’esgoti abans.  Sequeres per falta de pluja com a conseqüència del canvi climàtic, l’augment de la població, la contaminació de llacs i rius contribueixen a reduir les fonts l’aigua potable disponibles per el consum humà. La manca d’aigua potable és un greu problema; avui en dia ja està afectant a 1.100.000 milions de persones per tot el món i per això serà un element estratègic. 

1.  2. Doneu un parell de raons per les quals l'aigua cada vegada adquireix més rellevància en les societats humanes.

    - L’aigua cada vegada adquireix més rellevància en les societats humanes principalment perquè com s’està esgotant, cada vegada es comença a valorar una mica més. Com que és un recurs finit i per tant és pot acabar, ho valorem més

    -  Ara quan ens arriba a casa el rebut de l’aigua, si hem sobrepassat els litres d’aigua que en teoria per el numero de familiars que viuen a la casa no s’hauria de sobrepassar, el cost de l’aigua és superior i per tant això fa que ens mirem el consum de l’aigua ja que si no tenim cura paguem més.

     3. Enumereu les propostes que fa el Banc Mundial i exposeu la vostra opinió.

Estem d’acord amb les propostes que fa el Banc Mundial. Si els països més desenvolupats ens conscienciem de que l’aigua s’està esgotant i de que és important tant físicament com per les feines de la cada i de que no tots els països poden disposar d’aigua potser la gestionem millor com diu el Banc Mundial. Els països que estem més desenvolupats també podríem ajudar als que no tenen tants recursos, en concret els que no poden accedir a l’aigua potable. 

Riscos associats a processos interns

Terratrèmols

La diferent velocitat de les ones és la propietat que s'utilitza per determinar la localització del terratrèmol. 

- La primera ona (ones P): es pressiona i s'estira de la roca de forma casi igual sensen el so. Van a més velocitat i es poden propagar per qualsevol material, ja sigui líquid o sòlid.

- La segona ona (ones S): consisteix en la propagació d'ones de cisalla, les partícules es mouen en direcció perpendicular a la propagació de l'ona. Viatgen a una velocitat més petita i no es propaguen per masses líquides

- Les ones superficials viatgen a velocitats menors. 

A causa de la diferència de velocitats de les diferents ones, quan sentim un terratrèmol les primeres sacsejades són degudes a les ones P, les següents a les ones S i per últim les superficials


Hi ha diferents fases en un terratrèmol:
Moviment precursores: Són tremolors de baixa intensitat que és produeixen abans de passar un terratrèmol.

Rèpliques: És quan hi ha agut un terratrèmol important i quan fa una estona encara hi ha moviments però més petits.

Els terratrèmols tenen unes conseqüències, aquestes són:

- Destrueixen estructures:
Fan caure edificis o ponts deixa’n atrapades persones. També poden fer caure pals elèctrics o poden produir trencaments a les tuberes del gas o provocar explosions o incendis.

- Provoquen ones gegants:
Quan els terratrèmols es produeixen sota el mar es diu maremoto i es fan unes ones gegants que es diuen tsunamis, que poden inundar pobles i ciutats a prop del mar.

- Produeixen allaus de neu:
El tremolor del terra pot provocar perillosos allaus de neu.

Un terratrèmol es detecta amb un aparell anomenat sismògraf

Prevenció anti-terratrèmols

És molt difícil saber quan es produirà un terratrèmol, per tant molt difícil de prevenir-los. No podem parar-los, però si que podem fer que no ens facin mal.

- Una opció per què no provoquin tants mals és construint edificis antisísmics que són uns edificis que suporten tremolors intensos sense ser destruïts, eviten els moviments del terra.

- Fer simulacres entre la població, d’aquesta manera tothom sap que ha de fer quan es produeix un terratrèmol. En el moment del terratrèmol, ens hem de posar sota llocs forts, com per exemple davall la taula. Si estem fora d’habitatges, ens em de posar en llocs oberts, on no hi hagi edificis que ens puguin caure a sobre.

Els desplaçaments superficials del sòl

Un desplaçament superficial és un desastre natural que no poden ser detinguts, de manera que és un fet inevitable. És el desplaçament del terra o roques controlat per la gravetat. La velocitat del seu desplaçament pot variar, però mai és gaire lenta. Poden ser superficials o profunds. El material està construït per una massa corresponent a una porció del terreny.  Poden ser causats per erosions, terratrèmols, per estructures de terra canviants o fins i tot poden ser causats a glaçares o volcans en erupció. Tot i així, també poden estar causats per activitats humanes com vibracions molt fortes causades per màquines o per la desforestació. Poden tenir lloc en qualsevol lloc del món.

Els desplaçaments superficials del sòl són poc profunds i poden ser menys perillosos que els no superficials, però això no significa que no suposin un gran risc. Solen ser ubicats en zones poc poblades, la qual cosa significa menys danys i menys devastació. Acostumen també a tindre lloc en grans o mitjanes muntanyes.

La tala d’arbres és considerada l’activitat humana que més desencadena aquest desastre natural. No només s’han detectat aquests desplaçaments a la Terra, sinó que han sigut trobats a tot el Sistema Solar. Un dels desplaçaments superficials del sòl amb més ressò els últims anys ha estat el de Río de Janeiro al 2011, el qual va causar més de 600 morts. La muntanya de Kiho, Japó, ha sigut l’escenari de desplaçaments superficials arriscats.

Els tsunamis

Un tsunami es un terratrèmol dintre l’aigua, es un fenomen molt perillós i espectacular tot i que produeix moltes destruccions. Aquest es produeix quan les plaques tremolen i formen unes grans ones gegantesques, aquestes onades destrueixen tot el que té al voltant, i en apropar-se a la costa forma inundacions.

Aquest fenomen pot passar a causa de formar-se primer un terratrèmol, la erupció d'un volcà submarí o fins i tot pot passar per l’impacte d'un meteorit. L'onada produïda és capaç de córrer a una velocitat de fins a 800 quilòmetres per hora. Els tsunamis són importants a partir de més de 6.4 a l'escala de Richter i són vertaderament forts a partir de 7.

Els tsunamis són propis del oceà pacífic. Els tsunamis passen quan una placa de l'escorça puja respecte l'altra, i això genera una enorme onada d'aigua.

Una de les zones més colpejada per els tsunamis es el Japó i això és degut a la seva posició geogràfica, on ja ha passat varies vegades. Es curiós saber que un terratrèmol a Xile pot causar un tsunami a Japó i que cada ona d’un tsunami està separada aproximadament per un quilòmetre.

En aquesta imatge s’explica molt be com es formen i està molt ben representat:

Els riscos causats per deformacions

Les roques, igual que qualsevol altre material, es deformen davant l'acció d'esforços externs. Nosaltres no captem aquesta deformació, però sí que podem saber quan una roca està deformada. Estudiant la deformació podem saber com han estat els esforços que la van produir i, per tant, reconstruir l'activitat tectònica  passada en una regió.

Qualsevol material es pot deformar de tres maneres:

 - Deformació elàstica: el material es deforma, però quan cessa l'esforç, la deformació desapareix (per exemple una goma elàstica). És, per tant, una deformació reversible.

- Deformació plàstica: la deformació es manté encara que l'esforç desaparegui (com passa amb la plastilina). La deformació és irreversible.

- Deformació fràgil: el material es fractura com a resposta a l'esforç (seria el cas d'un vidre trencat). Igual que l'anterior, també és irreversible ..

Quan aquestes deformacions es produeixen en els materials terrestres donen lloc a estructures geològiques recognoscibles, com són:

 - Plecs, quan la deformació soferta per les roques és de tipus plàstica. Els materials es dobleguen donant-nos idea de quines forces dels plegar.

 - Falles i diàclasis són deformacions fràgils. Les roques apareixen trencades i, generalment, hi ha separació entre les parts fracturades.

La deformació elàstica, per les seves característiques, no deixarà estructures geològiques perdurables. Això no vol dir que no es doni aquest tipus de deformació. És bastant freqüent en els moviments sísmics.

Plecs

Són deformacions plàstiques que afecten diversos estrats. Es visualitzen fàcilment per la pèrdua d'horitzontalitat dels estrats.

Elements geomètrics dels plecs

En un plec podem descriure una sèrie d'elements "geomètrics" que ens serviran per definir, classificar i, fins i tot, esbrinar alguns factors del seu origen.

 Flancs: cadascuna de les superfícies que formen el plec.

 Xarnera: la línia d'unió dels dos flancs (línia de màxima curvatura del plec).

Plànol o superfície axial: pla imaginari format per la unió de les xarneres de tots els estrats que formen el plec.

*   El seu allunyament de la vertical indica la convergència o inclinació del plec.

Eix del plec: línia imaginària formada per la intersecció del pla axial amb un pla horitzontal.

*   La seva orientació geogràfica indica l'orientació del plec.

*   L'angle que forma amb la xarnera indica la immersió del plec.

Terminació: és la zona on el plec perd la seva curvatura.

*   La forma de l'acabament reflecteix la forma de la xarnera.

Tipus de plecs

Es poden classificar atenent a diversos factors de forma independent.

1. Per la disposició de les capes:

Anticlinal: els materials més antics estan situats al nucli del plec.           

Sinclinal: són els materials més moderns els que se situen en el nucli o centre del plec.            Monoclinal o plecs en genoll: només tenen un flanc.

2. Per la seva simetria:

Simètrics: l'angle que formen els dos flancs amb l'horitzontal és aproximadament el mateix.   Asimètrics: els dos flancs tenen inclinacions clarament diferents.

  3. Pel pla axial:

Recte: el pla axial és vertical.                     

Inclinats: el pla axial forma un angle amb la vertical.                  

Estirats: el pla axial és gairebé horitzontal.

 4. Pel gruix de les capes:

Isópacos o concèntrics: l'espessor de cada estrat no varia al llarg del plec. S'atribueix el seu origen a esforços de tipus flexió.               

Anisópacos o similars: l'espessor és major a la zona de xarnera i menys en els flancs. El seu origen és per compressió.

Falles

Són deformacions fràgils. Els materials es trenquen i es produeix un desplaçament suficient dels "fragments" trencats (sense desplaçament no és possible visualitzar les falles). Generalment les identifiquem perquè es posen en contacte materials de diferents edats.

Elements geomètrics de les falles

Igual que en els plecs, definir una sèrie d'elements geomètrics en les falles ens servirà per classificar-les i esbrines certs aspectes sobre el seu origen.

Blocs o llavis: cadascuna de les parts dividides i separades per la falla.

*  Llavi enfonsat: el que queda en posició inferior respecte a l'altre.

*  Llavi aixecat: es manté elevat pel que fa al enfonsat.

* Moltes vegades no es pot saber si s'ha enfonsat un o s'ha aixecat l'altre. Només podem observar el moviment relatiu d'un respecte a l'altre.

Plànol de falla: el pla de trencament pel qual s'ha produït el desplaçament. Serveix per orientar la falla.

Salt: és la magnitud del desplaçament.

Tipus de falles

- Falla normal o directa: el llavi enfonsat es recolza sobre el pla de falla. El seu origen és per forces distensives, atès que hi ha un augment de superfície.

- Falla inversa: el llavi aixecat es recolza sobre el pla de falla. S'originen per forces compressives. Hi ha disminució de superfície.

- Falla vertical: sense salt horitzontal. En realitat són molt rares.

- Falla en cisalla o en direcció: no té salt vertical.

- Falla rotacional o en tisora: el moviment es produeix per una rotació al voltant d'un eix. El salt varia en magnitud al llarg del pla de falla.

Prevenció de riscos volcànics

Un volcà és un punt de la superfície terrestre on té lloc la sortida a l'exterior de material rocós fos(magma) generat a l'interior de la terra i, ocasionalment, de material no magmàtic. L'acumulació d'aquests productes al voltant del centre emissor pot donar lloc a relleus, que és la imatge que tenim tots sobre un volcà.

Límits de placa

En els límits divergents els riscos volcànics són pràcticament nuls, en canvi en els límits convergents és més provable l’aparició de serralades muntanyoses i arcs insulars i en les zones d’interplaca hi ha un alt risc d’aparició de volcans, com ho son les illes volcàniques de Hawaii. Tot això dependrà de l’exposició i vulnerabilitat de la zona.

Riscos:

Quan un volcà es troba en activitat, hi poden haver dos tipus de riscos: els directes i els indirectes. A continuació hi ha una llista amb els que ens han semblat més significatius:

Directes

-Les colades de lava. El risc augmenta amb la viscositat de la lava; com més viscosa és, més difícil és de canalitzar.

-La caiguda de partícules sòlides: cendres, lapil·li i bombes. Es dóna en vulcanisme explosiu. El risc augmenta amb l'acidesa (contingut en sílice).

-Els gasos tòxics.

-Les explosions freatomagnètiques. Això es dona quan l'aigua entra en contacte amb el magma (aqüífers, mar...).

-Els núvols ardents. En magmes molt viscosos, amb més d'un 50% de sílice, les cendres i gasos a elevada temperatura que es desplacen a gran velocitat per les vessants del volcà. Si hi ha una descompressió brusca dels gasos, les erupcions són més perilloses.

Indirectes

-Els fluxos de fang. Corrents de fang que es desplacen pel vessant del volcà a gran velocitat. Es produeixen per fusió brusca de neu o gel al volcà.

-Tsunamis. Com a conseqüència de sismes submarins o erupcions volcàniques.

-Terratrèmols. Conseqüència del moviment d'emplaçaments de magma abans o durant l'erupció. Produeixen noves falles. 

Predicció de risc volcànic. Indicis.

En les zones de risc volcànic es poden prevenir. Hi ha una sèrie d’indicis com les deformacions del terreny, les variacions en el camp magnètic local, les anomalies locals en el valor de la gravetat i les del flux tèrmic local, l’emissió de gasos i el càlcul del temps de retorn.

Mesures

Es poden realitzar una sèrie de mesures estructurals per evitar problemes majors al moment d’una erupció com el buidatge de llacs i embassaments per evitar desbordaments, la canalització de lava i la construcció de refugis incombustibles.

També es poden realitzar una sèrie de mesures no estructurals com la planificació de l'alerta, mecanismes d'evacuació, una xarxa de control i una elaboració de mapes de risc (directe i indirecte).

Parts d’un volcà

El volcà te 4 parts bàsiques que són les següents:

·Cambra magmàtica: és el magatzem intern on s'acumula la matèria sotmesa a gran temperatura i pressió anomenada magma. Aquesta cambra és situada a una profunditat que va des dels 10 fins als 70 km.

·Xemeneia o conducte de sortida: és la fractura a través de la qual surt el magma a l'exterior.

·Con volcànic: és l'elevació del terreny formada pels materials emesos pel volcà.

·Cràter: és una petita depressió situada al vèrtex del con volcànic amb forma de con invertit. Quan aquest té un gran diàmetre l'anomenem caldera.

Hi ha diferents tipus de volcans: 

 Vulcanià 

  Estrobolià

Hawaià

Peleà

Els volcans, vius o morts?

Podem trobar una sèrie de noms per descriure els diferents estats dels volcans com per exemple vius, en activitat, sense descans, desperts, en erupció, en repòs, latents, adormits, morts, i extingits, són paraules que, sovint, s'utilitzen per caracteritzar els diferents estats d'un volcà.

Un volcà actiu és aquell que ha entrat en erupció en època històrica. Segons aquesta definició, existeixen més de 500 volcans actius en tot el món. 

Un volcà en erupció és aquell que està emetent lava fosa o que expulsa fragments sòlids de materials volcànics, com cendres, escòries o bombes. Un volcà que exhala gasos, com el vapor d'aigua, el diòxid de carboni o els gasos sulfúrics, ja sigui des de petites boques d'emissió o en forma d'un munt de gasos des del cràter, també és un volcà potencialment actiu, però no se'l considera en "estat fumarolià".

Un volcà potencialment actiu o viu és aquell que compta amb probabilitats de tornar a entrar en erupció; un volcà extingit o apagat no sembla que hagi d'entrar en erupció cap altra vegada. Si pensem en espais de temps humans es pot arribar a considerar que un volcà està apagat si no ha entrat en erupció en època històrica.  No obstant, perquè un geòleg classifiqui un volcà com a probablement extingit hauran de passar centenars de milers d'anys sense que el volcà hagi sofert una erupció. Aquesta àmplia diferència en l'escala de temps humà i geològic és l'arrel de molts dels malentesos i equivocacions sobre els volcans.

Un volcà latent és un volcà viu que actualment no està en activitat. L'interval de temps transcorre entre una erupció i l'altra es denomina període de repòs.  

Vídeo d'informació