Terratrèmols
La diferent velocitat de les ones és la propietat que s'utilitza per determinar la localització del terratrèmol.
- La primera ona (ones P): es pressiona i s'estira de la roca de forma casi igual sensen el so. Van a més velocitat i es poden propagar per qualsevol material, ja sigui líquid o sòlid.
- La segona ona (ones S): consisteix en la propagació d'ones de cisalla, les partícules es mouen en direcció perpendicular a la propagació de l'ona. Viatgen a una velocitat més petita i no es propaguen per masses líquides
- Les ones superficials viatgen a velocitats menors.
A causa de la diferència de velocitats de les diferents ones, quan sentim un terratrèmol les primeres sacsejades són degudes a les ones P, les següents a les ones S i per últim les superficials

Hi ha diferents fases en un terratrèmol:
Moviment precursores: Són tremolors de baixa intensitat que és produeixen abans de passar un terratrèmol.
Rèpliques: És quan hi ha agut un terratrèmol important i quan fa una estona encara hi ha moviments però més petits.
Els terratrèmols tenen unes conseqüències, aquestes són:
- Destrueixen estructures:
Fan caure edificis o ponts deixa’n atrapades persones. També poden fer caure pals elèctrics o poden produir trencaments a les tuberes del gas o provocar explosions o incendis.
- Provoquen ones gegants:
Quan els terratrèmols es produeixen sota el mar es diu maremoto i es fan unes ones gegants que es diuen tsunamis, que poden inundar pobles i ciutats a prop del mar.
- Produeixen allaus de neu:
El tremolor del terra pot provocar perillosos allaus de neu.
Un terratrèmol es detecta amb un aparell anomenat sismògraf
Prevenció anti-terratrèmols
És molt difícil saber quan es produirà un terratrèmol, per tant molt difícil de
prevenir-los. No podem parar-los, però si que podem fer que no ens facin mal.
- Una opció per què no provoquin tants mals és construint edificis
antisísmics que són uns edificis que suporten tremolors intensos sense ser
destruïts, eviten els moviments del terra.
- Fer simulacres entre la
població, d’aquesta manera tothom sap que ha de fer quan es produeix un
terratrèmol. En el moment del terratrèmol, ens hem de posar sota llocs
forts, com per exemple davall la taula. Si estem fora d’habitatges, ens em
de posar en llocs oberts, on no hi hagi edificis que ens puguin caure a sobre.
Els
desplaçaments superficials del sòl
Un desplaçament superficial és un desastre natural que
no poden ser detinguts, de manera que és un fet inevitable. És el desplaçament
del terra o roques controlat per la gravetat. La velocitat del seu desplaçament
pot variar, però mai és gaire lenta. Poden ser superficials o profunds. El
material està construït per una massa corresponent a una porció del terreny. Poden ser causats per erosions, terratrèmols,
per estructures de terra canviants o fins i tot poden ser causats a glaçares o
volcans en erupció. Tot i així, també poden estar causats per activitats
humanes com vibracions molt fortes causades per màquines o per la
desforestació. Poden tenir lloc en qualsevol lloc del món.
Els desplaçaments superficials del sòl són poc
profunds i poden ser menys perillosos que els no superficials, però això no
significa que no suposin un gran risc. Solen ser ubicats en zones poc poblades,
la qual cosa significa menys danys i menys devastació. Acostumen també a tindre
lloc en grans o mitjanes muntanyes.
La tala d’arbres és considerada l’activitat humana que
més desencadena aquest desastre natural. No només s’han detectat aquests
desplaçaments a la Terra, sinó que han sigut trobats a tot el Sistema Solar. Un
dels desplaçaments superficials del sòl amb més ressò els últims anys ha estat
el de Río de Janeiro al 2011, el qual va causar més de 600 morts. La muntanya
de Kiho, Japó, ha sigut l’escenari de desplaçaments superficials arriscats.
Terratrèmols
La diferent velocitat de les ones és la propietat que s'utilitza per determinar la localització del terratrèmol. - La primera ona (ones P): es pressiona i s'estira de la roca de forma casi igual sensen el so. Van a més velocitat i es poden propagar per qualsevol material, ja sigui líquid o sòlid.
- La segona ona (ones S): consisteix en la propagació d'ones de cisalla, les partícules es mouen en direcció perpendicular a la propagació de l'ona. Viatgen a una velocitat més petita i no es propaguen per masses líquides
- Les ones superficials viatgen a velocitats menors.
A causa de la diferència de velocitats de les diferents ones, quan sentim un terratrèmol les primeres sacsejades són degudes a les ones P, les següents a les ones S i per últim les superficials

Hi ha diferents fases en un terratrèmol:
Moviment precursores: Són tremolors de baixa intensitat que és produeixen abans de passar un terratrèmol.

Hi ha diferents fases en un terratrèmol:
Moviment precursores: Són tremolors de baixa intensitat que és produeixen abans de passar un terratrèmol.
Rèpliques: És quan hi ha agut un terratrèmol important i quan fa una estona encara hi ha moviments però més petits.
Els terratrèmols tenen unes conseqüències, aquestes són:
- Destrueixen estructures:
Fan caure edificis o ponts deixa’n atrapades persones. També poden fer caure pals elèctrics o poden produir trencaments a les tuberes del gas o provocar explosions o incendis.
Fan caure edificis o ponts deixa’n atrapades persones. També poden fer caure pals elèctrics o poden produir trencaments a les tuberes del gas o provocar explosions o incendis.
- Provoquen ones gegants:
Quan els terratrèmols es produeixen sota el mar es diu maremoto i es fan unes ones gegants que es diuen tsunamis, que poden inundar pobles i ciutats a prop del mar.
Quan els terratrèmols es produeixen sota el mar es diu maremoto i es fan unes ones gegants que es diuen tsunamis, que poden inundar pobles i ciutats a prop del mar.
- Produeixen allaus de neu:
El tremolor del terra pot provocar perillosos allaus de neu.
El tremolor del terra pot provocar perillosos allaus de neu.
Un terratrèmol es detecta amb un aparell anomenat sismògraf
Prevenció anti-terratrèmols
És molt difícil saber quan es produirà un terratrèmol, per tant molt difícil de
prevenir-los. No podem parar-los, però si que podem fer que no ens facin mal.
- Una opció per què no provoquin tants mals és construint edificis antisísmics que són uns edificis que suporten tremolors intensos sense ser destruïts, eviten els moviments del terra.
- Fer simulacres entre la població, d’aquesta manera tothom sap que ha de fer quan es produeix un terratrèmol. En el moment del terratrèmol, ens hem de posar sota llocs forts, com per exemple davall la taula. Si estem fora d’habitatges, ens em de posar en llocs oberts, on no hi hagi edificis que ens puguin caure a sobre.
- Una opció per què no provoquin tants mals és construint edificis antisísmics que són uns edificis que suporten tremolors intensos sense ser destruïts, eviten els moviments del terra.
- Fer simulacres entre la població, d’aquesta manera tothom sap que ha de fer quan es produeix un terratrèmol. En el moment del terratrèmol, ens hem de posar sota llocs forts, com per exemple davall la taula. Si estem fora d’habitatges, ens em de posar en llocs oberts, on no hi hagi edificis que ens puguin caure a sobre.
Els
desplaçaments superficials del sòl
Un desplaçament superficial és un desastre natural que
no poden ser detinguts, de manera que és un fet inevitable. És el desplaçament
del terra o roques controlat per la gravetat. La velocitat del seu desplaçament
pot variar, però mai és gaire lenta. Poden ser superficials o profunds. El
material està construït per una massa corresponent a una porció del terreny. Poden ser causats per erosions, terratrèmols,
per estructures de terra canviants o fins i tot poden ser causats a glaçares o
volcans en erupció. Tot i així, també poden estar causats per activitats
humanes com vibracions molt fortes causades per màquines o per la
desforestació. Poden tenir lloc en qualsevol lloc del món.
Els desplaçaments superficials del sòl són poc
profunds i poden ser menys perillosos que els no superficials, però això no
significa que no suposin un gran risc. Solen ser ubicats en zones poc poblades,
la qual cosa significa menys danys i menys devastació. Acostumen també a tindre
lloc en grans o mitjanes muntanyes.
La tala d’arbres és considerada l’activitat humana que
més desencadena aquest desastre natural. No només s’han detectat aquests
desplaçaments a la Terra, sinó que han sigut trobats a tot el Sistema Solar. Un
dels desplaçaments superficials del sòl amb més ressò els últims anys ha estat
el de Río de Janeiro al 2011, el qual va causar més de 600 morts. La muntanya
de Kiho, Japó, ha sigut l’escenari de desplaçaments superficials arriscats.
Els tsunamis
Un tsunami es un terratrèmol dintre l’aigua, es un
fenomen molt perillós i espectacular tot i que produeix moltes destruccions.
Aquest es produeix quan les plaques tremolen i formen unes grans ones
gegantesques, aquestes onades destrueixen tot el que té al voltant, i en
apropar-se a la costa forma inundacions.
Aquest fenomen pot passar a causa de formar-se primer
un terratrèmol, la erupció d'un volcà submarí o fins i tot pot passar per
l’impacte d'un meteorit. L'onada produïda és capaç de córrer a una velocitat de
fins a 800 quilòmetres per hora. Els tsunamis són importants a partir de més de
6.4 a l'escala de Richter i són vertaderament forts a partir de 7.
Els tsunamis són propis del oceà pacífic. Els tsunamis
passen quan una placa de l'escorça puja respecte l'altra, i això genera una
enorme onada d'aigua.
Una de les zones més colpejada per els tsunamis es el
Japó i això és degut a la seva posició geogràfica, on ja ha passat varies
vegades. Es curiós saber que un terratrèmol a Xile pot causar un tsunami a Japó
i que cada ona d’un tsunami està separada aproximadament per un quilòmetre.
En aquesta imatge s’explica molt be com es formen i
està molt ben representat:
Un tsunami es un terratrèmol dintre l’aigua, es un
fenomen molt perillós i espectacular tot i que produeix moltes destruccions.
Aquest es produeix quan les plaques tremolen i formen unes grans ones
gegantesques, aquestes onades destrueixen tot el que té al voltant, i en
apropar-se a la costa forma inundacions.
Aquest fenomen pot passar a causa de formar-se primer
un terratrèmol, la erupció d'un volcà submarí o fins i tot pot passar per
l’impacte d'un meteorit. L'onada produïda és capaç de córrer a una velocitat de
fins a 800 quilòmetres per hora. Els tsunamis són importants a partir de més de
6.4 a l'escala de Richter i són vertaderament forts a partir de 7.
Els tsunamis són propis del oceà pacífic. Els tsunamis
passen quan una placa de l'escorça puja respecte l'altra, i això genera una
enorme onada d'aigua.
Una de les zones més colpejada per els tsunamis es el
Japó i això és degut a la seva posició geogràfica, on ja ha passat varies
vegades. Es curiós saber que un terratrèmol a Xile pot causar un tsunami a Japó
i que cada ona d’un tsunami està separada aproximadament per un quilòmetre.
En aquesta imatge s’explica molt be com es formen i
està molt ben representat:
Els riscos causats per deformacions
Les roques, igual que qualsevol altre material, es
deformen davant l'acció d'esforços externs. Nosaltres no captem aquesta
deformació, però sí que podem saber quan una roca està deformada. Estudiant la
deformació podem saber com han estat els esforços que la van produir i, per
tant, reconstruir l'activitat tectònica
passada en una regió.
Qualsevol
material es pot deformar de tres maneres:
- Deformació elàstica: el material es deforma,
però quan cessa l'esforç, la deformació desapareix (per exemple una goma
elàstica). És, per tant, una deformació reversible.
- Deformació
plàstica: la deformació es manté encara que l'esforç desaparegui (com passa amb
la plastilina). La deformació és irreversible.
- Deformació
fràgil: el material es fractura com a resposta a l'esforç (seria el cas d'un
vidre trencat). Igual que l'anterior, també és irreversible ..
Quan
aquestes deformacions es produeixen en els materials terrestres donen lloc a
estructures geològiques recognoscibles, com són:
- Plecs, quan la deformació soferta per les
roques és de tipus plàstica. Els materials es dobleguen donant-nos idea de
quines forces dels plegar.
- Falles i diàclasis són deformacions fràgils.
Les roques apareixen trencades i, generalment, hi ha separació entre les parts
fracturades.
La
deformació elàstica, per les seves característiques, no deixarà estructures
geològiques perdurables. Això no vol dir que no es doni aquest tipus de
deformació. És bastant freqüent en els moviments sísmics.
Plecs
Són deformacions plàstiques que afecten diversos
estrats. Es visualitzen fàcilment per la pèrdua d'horitzontalitat dels estrats.
Elements geomètrics dels plecs
En un plec podem descriure una sèrie d'elements
"geomètrics" que ens serviran per definir, classificar i, fins i tot,
esbrinar alguns factors del seu origen.
Flancs: cadascuna de les superfícies que
formen el plec.
Xarnera: la línia d'unió dels dos flancs
(línia de màxima curvatura del plec).
Plànol
o superfície axial: pla imaginari format per la unió de les xarneres de tots
els estrats que formen el plec.
* El seu allunyament de la vertical indica la
convergència o inclinació del plec.
Eix
del plec: línia imaginària formada per la intersecció del pla axial amb un pla
horitzontal.
* La seva orientació geogràfica indica
l'orientació del plec.
* L'angle que forma amb la xarnera indica la
immersió del plec.
Terminació:
és la zona on el plec perd la seva curvatura.
* La forma de l'acabament reflecteix la forma
de la xarnera.
Tipus
de plecs
Es
poden classificar atenent a diversos factors de forma independent.
1.
Per la disposició de les capes:
Anticlinal:
els materials més antics estan situats al nucli del plec.
Sinclinal:
són els materials més moderns els que se situen en el nucli o centre del plec. Monoclinal o plecs en genoll: només
tenen un flanc.
2.
Per la seva simetria:
Simètrics:
l'angle que formen els dos flancs amb l'horitzontal és aproximadament el
mateix. Asimètrics: els dos flancs
tenen inclinacions clarament diferents.
3. Pel pla axial:
Recte:
el pla axial és vertical.
Inclinats:
el pla axial forma un angle amb la vertical.
Estirats:
el pla axial és gairebé horitzontal.
4. Pel gruix de les capes:
Isópacos
o concèntrics: l'espessor de cada estrat no varia al llarg del plec. S'atribueix
el seu origen a esforços de tipus flexió.
Anisópacos
o similars: l'espessor és major a la zona de xarnera i menys en els flancs. El
seu origen és per compressió.
Falles
Són deformacions fràgils. Els materials es trenquen i
es produeix un desplaçament suficient dels "fragments" trencats
(sense desplaçament no és possible visualitzar les falles). Generalment les
identifiquem perquè es posen en contacte materials de diferents edats.
Elements
geomètrics de les falles
Igual
que en els plecs, definir una sèrie d'elements geomètrics en les falles ens
servirà per classificar-les i esbrines certs aspectes sobre el seu origen.
Blocs
o llavis: cadascuna de les parts dividides i separades per la falla.
* Llavi enfonsat: el que queda en posició
inferior respecte a l'altre.
* Llavi aixecat: es manté elevat pel que fa al
enfonsat.
*
Moltes vegades no es pot saber si s'ha enfonsat un o s'ha aixecat l'altre.
Només podem observar el moviment relatiu d'un respecte a l'altre.
Plànol
de falla: el pla de trencament pel qual s'ha produït el desplaçament. Serveix
per orientar la falla.
Salt:
és la magnitud del desplaçament.
Tipus de falles
- Falla normal o directa: el llavi enfonsat es recolza
sobre el pla de falla. El seu origen és per forces distensives, atès que hi ha
un augment de superfície.
- Falla inversa: el llavi aixecat es recolza sobre el
pla de falla. S'originen per forces compressives. Hi ha disminució de
superfície.
- Falla vertical: sense salt horitzontal. En realitat
són molt rares.
- Falla en cisalla o en direcció: no té salt vertical.
- Falla rotacional o en tisora: el moviment es produeix
per una rotació al voltant d'un eix. El salt varia en magnitud al llarg del pla
de falla.
Les roques, igual que qualsevol altre material, es
deformen davant l'acció d'esforços externs. Nosaltres no captem aquesta
deformació, però sí que podem saber quan una roca està deformada. Estudiant la
deformació podem saber com han estat els esforços que la van produir i, per
tant, reconstruir l'activitat tectònica
passada en una regió.
Qualsevol
material es pot deformar de tres maneres:
- Deformació elàstica: el material es deforma,
però quan cessa l'esforç, la deformació desapareix (per exemple una goma
elàstica). És, per tant, una deformació reversible.
- Deformació
plàstica: la deformació es manté encara que l'esforç desaparegui (com passa amb
la plastilina). La deformació és irreversible.
- Deformació
fràgil: el material es fractura com a resposta a l'esforç (seria el cas d'un
vidre trencat). Igual que l'anterior, també és irreversible ..
Quan
aquestes deformacions es produeixen en els materials terrestres donen lloc a
estructures geològiques recognoscibles, com són:
- Plecs, quan la deformació soferta per les
roques és de tipus plàstica. Els materials es dobleguen donant-nos idea de
quines forces dels plegar.
- Falles i diàclasis són deformacions fràgils.
Les roques apareixen trencades i, generalment, hi ha separació entre les parts
fracturades.
La
deformació elàstica, per les seves característiques, no deixarà estructures
geològiques perdurables. Això no vol dir que no es doni aquest tipus de
deformació. És bastant freqüent en els moviments sísmics.
Plecs
Són deformacions plàstiques que afecten diversos
estrats. Es visualitzen fàcilment per la pèrdua d'horitzontalitat dels estrats.
Elements geomètrics dels plecs
En un plec podem descriure una sèrie d'elements
"geomètrics" que ens serviran per definir, classificar i, fins i tot,
esbrinar alguns factors del seu origen.
Flancs: cadascuna de les superfícies que
formen el plec.
Xarnera: la línia d'unió dels dos flancs
(línia de màxima curvatura del plec).
Plànol
o superfície axial: pla imaginari format per la unió de les xarneres de tots
els estrats que formen el plec.
* El seu allunyament de la vertical indica la
convergència o inclinació del plec.
Eix
del plec: línia imaginària formada per la intersecció del pla axial amb un pla
horitzontal.
* La seva orientació geogràfica indica
l'orientació del plec.
* L'angle que forma amb la xarnera indica la
immersió del plec.
Terminació:
és la zona on el plec perd la seva curvatura.
* La forma de l'acabament reflecteix la forma
de la xarnera.
Tipus
de plecs
Es
poden classificar atenent a diversos factors de forma independent.
1.
Per la disposició de les capes:
Anticlinal:
els materials més antics estan situats al nucli del plec.
Sinclinal:
són els materials més moderns els que se situen en el nucli o centre del plec. Monoclinal o plecs en genoll: només
tenen un flanc.
2.
Per la seva simetria:
Simètrics:
l'angle que formen els dos flancs amb l'horitzontal és aproximadament el
mateix. Asimètrics: els dos flancs
tenen inclinacions clarament diferents.
3. Pel pla axial:
Recte:
el pla axial és vertical.
Inclinats:
el pla axial forma un angle amb la vertical.
Estirats:
el pla axial és gairebé horitzontal.
4. Pel gruix de les capes:
Isópacos
o concèntrics: l'espessor de cada estrat no varia al llarg del plec. S'atribueix
el seu origen a esforços de tipus flexió.
Anisópacos
o similars: l'espessor és major a la zona de xarnera i menys en els flancs. El
seu origen és per compressió.
Falles
Són deformacions fràgils. Els materials es trenquen i
es produeix un desplaçament suficient dels "fragments" trencats
(sense desplaçament no és possible visualitzar les falles). Generalment les
identifiquem perquè es posen en contacte materials de diferents edats.
Elements
geomètrics de les falles
Igual
que en els plecs, definir una sèrie d'elements geomètrics en les falles ens
servirà per classificar-les i esbrines certs aspectes sobre el seu origen.
Blocs
o llavis: cadascuna de les parts dividides i separades per la falla.
* Llavi enfonsat: el que queda en posició
inferior respecte a l'altre.
* Llavi aixecat: es manté elevat pel que fa al
enfonsat.
*
Moltes vegades no es pot saber si s'ha enfonsat un o s'ha aixecat l'altre.
Només podem observar el moviment relatiu d'un respecte a l'altre.
Plànol
de falla: el pla de trencament pel qual s'ha produït el desplaçament. Serveix
per orientar la falla.
Salt:
és la magnitud del desplaçament.
Tipus de falles
- Falla normal o directa: el llavi enfonsat es recolza
sobre el pla de falla. El seu origen és per forces distensives, atès que hi ha
un augment de superfície.
- Falla inversa: el llavi aixecat es recolza sobre el
pla de falla. S'originen per forces compressives. Hi ha disminució de
superfície.
- Falla vertical: sense salt horitzontal. En realitat
són molt rares.
- Falla en cisalla o en direcció: no té salt vertical.
- Falla rotacional o en tisora: el moviment es produeix
per una rotació al voltant d'un eix. El salt varia en magnitud al llarg del pla
de falla.
treieu el subratllat blanc del primer risc explicat en la última entrada perquè el fa impossible de llegir i recordeu que heu de llegir dos blocs del grup classe i fer els comentaris pertinents
ResponEliminaSolucionat :)
EliminaAmb el subratllat no es pot llegir amb claredat el que posa. Hi ha canvis de tamany de la lletra. Però teniu molta informació i molt està molt ben estructat.
ResponEliminaSolucinat :)
EliminaBon treball, amb la informació ben explicada i extensa. Llàstima que falti el video.
ResponElimina